dimarts, 21 d’agost de 2018

Història de la barra de llavis

La barra de llavis ja té més d'un segle d'història i al post d'avui et volem explicar quina ha estat la seva evolució.

Vols saber-ne més? Continua llegint el post que et portem avui des de Raffel Pages Rubí.

Des del seu origen, el maquillatge ha servit com a instrument de comunicació no verbal ja des de la prehistòria on s'aplicaben argila a la cara. Ja fa més d'un segle, des de la Mesopotamia fins l'actualitat que la barra de llavis acompanya a les dones d'arreu del mon en el seu ús quotidià.

L'any 1915, Maurice Levy va crear la barra de llavis tal i com a coneixem avui, per molt abans les dones ja portaven el llavis maquillats. Des de l'antiguitat, grans civilitzacions com la dels egipcis, grecs i romans ho utilitzaven.

Al 1923, James Bruce Mason Jr. inventava el mecanisme giratori que utilitzem actualment. Aquest pràctic sistema permet que el producte pugi a mesura que es va gastant. Des de llavors la barra de llavis és un objecte utilitzat a diari per milers de persones arreu del mon. Està clar que el sistema s'ha anat perfeccionant i modernintzant amb el temps.

Mecanismo de las barras de labios



La barra de llavis segons les diferents èpoques

A l'antic Egipte, les dones com Cleopatra o Nefertiti picaven pedres precioses i s'aplicaven el pigment sobre els seus llavis per a donar-los color. Aquesta pràctica es denomina actualment "petó de la mort", ja que l'ocre vermell i l'óxid de ferro van resultar ser mortals degut als seus components altament tòxits pels humans.

Les dones de l'antiga Roma tenien una agenda repleta de reunions socials a les que assistien impecables. Tant el pentinat com el seu maquillatge estaven molt estudiats per lluir durant els actes en societat. Entre les seves preocupacions també hi havia el fet de donar color als seus llavis, que més endavant van estar associats a la falta de moral i la negativitat.

Durant el Renaixement (s. XV-XVI), maquillar-se els llavis estava considerat algo relacionat amb les prostitutes. Per sort, aquesta activitud va canviar a partir del s. XVI. Els llavis vermells van guanyar popularitat a Inglaterra durant el regnat d'Isabel I, qui va posar de moda els llavis carmesí i la palidesa al rostre. Durant aquella època només tenien permes maquillar-se les dones de classe alta i els actors.

Al Barroc (s. XVII-XVIII) la gran obsesió pel maquillatge arribava a homes i dones. A França les dones de classe alta utilitzaven maquillatge de forma extravagant amb llavis de vermell fosc dibuixats en forma de cor.

La barra de llavis al Japó va tenir un paper molt important gràcies a les Geishas, molt comuns entre els s. XVIII-XIX, a banda de dur un maquillatge molt clar, també es maquillaven els llavis en forma de cor per la part superior.



Al s. XIX el maquillatge havia de tenir una aparença de malaltia, amb la pell molt pàl·lida i blanca, ulleres marcades en blau, pòmuls en rosa pàl·lid i llavis en un color carmesí.
A finals d'aquest segle el maquillatge només estava permès a casa, i poques dones s'atrevien a portar els llavis maquillats en públic. La famosa actriu Sarah Bernhardt va ser una de les primeres a portar coloret i barra de llavis vermell en públic.

La barra de llavis al s. XX es va desenvolupar arran de cinema donat que es van crear canons de bellesa i cosmètica que totes les dones volien aconseguir. L'any 1920, la barra de llavis va guanyar acceptació i es va convertir en un dels productes de bellesa més emblemàtics dels anys 60.

La popularitat aconseguida als anys 20 va ser gràcies a les actrius del cinema mut. Es pintaven els llavis d'un vermell profund per fer-los ressaltar a les pel·lícules en blanc i negre.

Als anys 30, durant la gran depressió, quan les dones van anar a treballar a les fàbriques, el llapis de llavis vermell es va convertir en un mitjà accessible per resaltar la feminitat. Als 50, les imatges de grans actrius de Hollywood com Rita Hayworth o Marilyn Monroe van consagran el color vermell per excel·lencia al món de la moda.




Avui dia, la barra de llavis es realitza en molts colors i textures, i es poden fer servir per expressar sentiments, emocions o estats d'ànims. Les tonalitats varien des del color més fosc, negre o blaus intensos, fins als més suaus i subtils.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada